12 de juny 2013

Constance Markievicz (1868 – 1927), segona part.

III Comandant durant l'aixecament de Pasqua.

El 24 d'abril de 1916, es produeix l'aixecament de Pasqua i es proclama la República Irlandesa. Constance Markievicz, que ha venut totes les seves propietats per a aportar doblers en metàl·lic per a la rebel·lió, és assignada a la guarnició establerta al parc de St. Stephen's Green, baix el comandament del Comandant.
Michael Mallin, qui l'ascendeix a comandant segona. Durant tota la setmana, Constance és líder, combatent i companya infatigable dels 109 homes i 10 dones que lluitaren en aquest lloc fins a la rendició definitiva, firmada per Patrick Pearse el 29 d'abril. Queda com a anècdota la besada de Constance al seu costós revòlver automàtic alemany, abans 'entregar-lo al Capità Wheeler, encarregat de rebre la rendició d'aquesta guarnició. L'inhabitual de veure a dones combatents uniformades fou destacat per la premsa de l'època i va fer la volta al mon. En la premsa londinenca, el rol de lideratge de la Contesa Markievicz va generar un especial escàndol. Un periodista va afirmar: "portava robes militars d'home, amb dos revòlvers al cinturó, liderant els altres combatents a l'atac".
L'entrega de Constance Markievicz, representada per Grace Gifford.

La Contesa es encarcerada a la presó de Kilmahaim, juntament amb 3.500 homes i 79 dones, però és l'única 'elles que sofreix la paròdia dels judicis militars efectuats a continuació. Es condemnada a mort, però la seva sentència és posteriorment commutada per la cadena perpètua. Cada dia, a l'alba, Constance escolta els dispars de les execucions dels seus companys, maleint la gràcia concebuda a raó del seu sexe. Al respecte, respon al conèixer la decisió de la Cort Marcial: " Vostès ni tan sols han tingut la decència d'afusellar-me". Posteriorment es traslladada a la presó de Mountjoy, i llavors a Aylesbury, a Anglaterra. Allà escriu les "Cartes des de la presó" i decideix batejar-se com a catòlica.
Constance durant la seva reclusió a la presó.

Al 1917 és alliberada gràcies a l'amnistia atorgada per el govern britànic a tots els participants e l'aixecament que restaven empresonats. Tot i això, Constance no arriba mai a recuperar-se de la pèrdua dels seus companys de lluita executats al 1916, i encara 11 anys després li arriba la nostàlgia i escriu: 

"Ells no moriren, no estan adormits;
Tan sols es van despertar del somni de la via
sobrevolaren l'ombra de la nostra nit.
Enveja, calumnia, odi, sofriment
i aquella agitació que els homes anomenen felicitat
no poden ja agafar-los ni torturar-los"

IV Primera dona Parlamentaria i Ministra; sempre pionera, sempre rebel.

A la seva sortida de la presó Constance és rebuda a Dublín per una multitud delirant. El martiri dels executats de 1916, la desproporció de la repressió britànica, l'heroisme demostrat pels antics combatents i el treball desenvolupat pels seus familiars i amics han canviat completament l'opinió pública irlandesa. Les organitzacions republicanes s'han transformat en l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), liderat per Michael Collins, i el Sinn Féin ocupa un espai important en la política, on Constance reprèn la seva tasca. És empresonada de nou al 1918 per això i resulta electa com a parlamentària de la Cambra dels Comuns mentre és a la presó. Així es converteix en la primera ona en ostentar la condició de membre electe 'un parlament.
Rebuda de Constance a la seva arribaa a Dublín (1917)
Però a l'igual que els seus companys no arribarà a seure's a Westminster. El 21 de Gener de 1919 la majoria dels diputats irlandesos, en rebel·lia, es constitueixen com la primera Dáil Éireann (parlament irlandès) i proclamen la independència d'Irlanda. Constance continua empresonada fins al març d'aquest any. Un mes després es nombrada Ministra de treball en el gabinet constituït per Éamon de Valera, considerat actualment el primer govern republicà irlandès. Es converteix en la primera dona en exercir el càrrec de ministra a Europa. El seu ministeri és reconegut com un dels més eficaços malgrat actuar en la clandestinitat. "Madame" arbitra els litigis, dona suport a les vagues i fa complir les consignes de seguretat, aconseguint alliberar-se de les incursions de la policia.

El govern britànic reacciona declarant il·legal la Dáil i les organitzacions republicanes. L'IRA emprèn la guerra d'independència a través d'una estratègia de guerrilles, que aconsegueix fer negociar als anglesos al 1921. Però el Tractat Angloirlandès, en el que Anglaterra manté la sobirania sobre sis comptats de l'Ulster a canvi de l'estatus d'Estat Lliure per a la resta de l'illa, dividint al moviment republicà i provocant l'inici de la guerra civil. Constance, com la majoria de dones republicanes, es va oposar al Tractat amb energia en les sessions de la Dáil Eireann. El 7 de gener de 1922, després de perdre la votació decisiva per un estret marge, la Contesa acompanya a Éamon de Valera quan abandona la Dáil, juntament amb cinquanta sis parlamentaris més- Aquella és la imatge de l'escissió i de la guerra civil.
Joseph McGarrity rebé a Constance Markievicz a Philadelphia (1922)
Poc després Constance és enviada als Estats Units com a portaveu republicana. Cinquanta perriodistes i fotògrafs l'esperen a Nova York, on te gran èxit en els seus mítings. Torna a Irlanda en plena guerra civil i l 1923 és empresonada novament, aquest cop per l'Estat Lliure. Allà inici una vaga de fam per la qual és alliberada.

Al 1926 s'incorpora al Fianna Fáil, el partit republicà fundat per Éamon deValera després de la guerra civil. Ella presideix l'acte fundacional en el Teatre La Scala. Al 1927 recupera el seu escó pel Sud de Dublín, després d'una aferrissada campanya en la que el Fianna Fail va obtenir 43 escons convertint-se en la segona força política de la Dáil. Continuaria donant suport a la República, juntament a d'altres militants històriques com Hanna Sheehy Skeffington Madeleine Ffrench–Mullen.

En aquella època viu a les zones pobres de Dublín, on decidí compartir els seus darrers dies. Malalta, potser de tuberculosi, la seva amiga Kathleen Lynn, accedint als seus desitjos, la ingressa a la sala comú de l'hospital Patrick Duns, on mor en companyia del seu home i fills als 59 anys el 15 de juliol per una peritonitis. Desapareguda així una figura transcendental de la història contemporània irlandesa. Va rebre els honors d'un funeral d'estat i una multitud de 100.000 persones va desfilar front al seu taüt durant 48 hores, fins que fou enterrada al cementeri dublinès de Glasnevin.
Funeral de Constance Markievicz

_______________

4 de juny 2013

Molly Malone

La cançó Molly Malone, també coneguda com "Cockels and Mussels", és l'himne no oficial de la ciutat de Dublín.
La cançó conta la història d'una peixatera que venia el seu peix pels carrers tortuosos de Dublín i va caure morta al carrer a causa de la febre. Conten les males llengües que també dedicava les nits a altres feines dedicades a la prostitució.

Si passegem per Dublín trobarem molt a prop del Trinity College, al començament d'un dels carrers comercials més importants de la capital, el carrer Grafton, una escultura d'aquesta mítica venedora de peix i marisc.


Aquí us deixo la lletra de la cançó i també un vídeo d'una versió de la mateixa cantada pel grup Fiffin Market, grup Americà que fa música irlandesa.

In Dublin's fair city,
where the girls are so pretty,
I first set my eyes on sweet Molly Malone,
As she wheeled her wheel-barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive alive oh!"

"Alive-a-live-oh,
Alive-a-live-oh",
Crying "Cockles and mussels, alive alive oh".

She was a fishmonger,
But sure 'twas no wonder,
For so were her father and mother before,
And they each wheeled their barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive, alive oh!"

(tornada)

She died of a fever,
And no one could save her,
And that was the end of sweet Molly Malone.
Now her ghost wheels her barrow,
Through streets broad and narrow,
Crying, "Cockles and mussels, alive, alive oh!"

(tornada)




20 de maig 2013

Constance Markievicz (1868 – 1927)


En aquesta sèrie d'articles que he traduït de la plana http://1916enespanol.wordpress.com us vull presentar un parell de figures representatives de l'aixecament de Pasqua del 1916 a Irlanda, i sobretot un parell de figures femenines destacables en tot el procés d'independència.
També vull donar les gràcies a l'autora el blog Sol Santander per fer-me gaudir tant amb els seus articles i animar-la a seguir endavant.


I. Infància i joventut: el retrat d’una artista.

Constance Markievicz amb el més conegut dels seus cans, "Puppet"
Artista, nacionalista, feminista, socialista, combatent, rebel... Constance Markievicz és la figura femenina més coneguda de l’Aixecament de Pasqua i una de les dones més importants de la història del moviment republicà irlandès. Es podria dir que va néixer per error a Londres el 4 de febrer de 1868, però això no és més que una expressió del seu origen: la seva família, els Gore-Booth, eren part de l’ascendancy angloirlandesa que alternava residència entre les seves possessions a Lisadell (comptat d’Sligo, Irlanda) i Anglaterra. Entre ambdues nacions transcorre la seva infància i primerenca joventut, tenint l’educació acostumada en l’aristocràcia de l’època. No obstant, la jove Constance tenia aficions desconcertants per a la seva família; era una consumada amazona des dels 8 anys, tiradora experta i visitant freqüent de les llars dels camperols arrendataris, a que sempre va considerar els seus iguals.
Seguint els ritus de la seva classe es presentada a la cort de la reina Victòria al 1887, on se l’anomena “la nova bellesa irlandesa”. Malgrat això, Constance segueix rompent els estereotips de l’època i ingressa en el 1893 a l’Slade School of Art, a Londres. Durant l’estiu a Lisadell coneix a Wiliam Butler Yeats, qui es convertiria en visitant habitual de la casa paterna. Al 1898 es trasllada a París, on continua els seus estudis de pintura a l’Acadèmia Julian, on destaca per la seva dedicació i disciplina, per traslladar-se en bicicleta, per viure sola i per fumar.
Constance Markievicz amb la seva filla Maeve Alice i el seu fillastre Stalinas
Torna a Irlanda al 1903, després del seu matrimoni amb el compte polonès Casimir Dunin-Markievicz, el naixement de la seva filla Maeve Alice i la mort del seu pare. La família s’estableix al barri de Rathgar a Dublín, centre de la vida cultural i intel·lectual de la ciutat. Allà coneix al també pintor Gorge Rusell (AE) qui els introdueix al moviment del Renaixament Gaèlic i els Markievicz participen en nombroses exposicions i obres teatrals. entre tertúlies de sala i la seva incorporació en el Comitè del Nou Teatre d’Irlanda, Constance coneix als escriptors Thomas McDonagh, Patrick Pearse i Joseph Mary Plunkett, futurs líders de l’Aixecament de Pasqua i membres de la Lliga Gaèlica fundada per Douglas Hyde. Intenta ingressar en aquesta organització, però es rebutjada per les suspicàcies que generava el seu origen aristocràtic.
Al 1904 coneix a Maud Gonne i Helena Molony, qui si faciliten la seva incorporació a l’organització de dones republicanes Inghinidhe na hÉireann (Filles d’Irlanda), com a membre del comitè de redacció del diari Bean na hÉireann (Dones d’Irlanda). Aquest fou el pas que canviaria la seva vida per complet.
II Baix la bandera de l’arada i les estrelles.
Les “Filles d’Irlanda” afirmaves ser les hereves del passat mític celta, on les lleis antígues concedien la igualtat a les dones respecte als homes. Per tant, aquesta organització, Inghinidhe na hÉireann, defensava un estat republicà on ambdós gèneres tendrien les mateixes condicions. Ja completament activista, al 19.9 Constance Markievicz observa una desfilada d’escoltes en honor al virrei i opina “No podia haver-hi res més trist que veure als fills d’uns homes que havien compartit el seu destí amb els fenians (...) jurar la bandera que onejava triomfant amb cada derrota nacional, i que, plantada des de llavors en el sol del seu país, avalava l’assassinat, el pillatge, la injustícia i la traïció.”
D’aquesta reflexió neix Na Fianna Éireann, organització juvenil que Constance  va fundar juntament amb Bulmer Hobson. En la reunió inaugural i participà el diplomátic Sir Roger Casement  i va declarar el seu objectiu de restablir la independència de Irlanda” a través de “l’entrenament mental i físic, l’estudi de la història i la llengua irlandeses”. Els nois de la Fianna prometien també no unir-se mai a les Forces Armades ingleses. En canvi, Constance es dedicava a convertir-los en autèntics soldats republicans, transmetent-los les seves habilitats en el tir al blanc i l’ús d’armament; tals activitats, unides al seu inacabable entusiasme, la feren molt popular entre els  adolescents, els quals l’apodaren “Madame” amb el que seria coneguda en d’ara en endavant per partiaris i detractors.
Al 1911 seria arrestada per primer cop, juntament amb Helena Molony, per cremar una bandera britànica en les manifestacions de rebuig a la visita del rei George V. El seu empresonament duraria sols un dia, però la faria rompre definitivament tant amb la seva família paterna (llevat de la seva germana Eva, poetessa i lider feminista, amb qui va mantenir una profunda relació durant tota la seva vida) i amb el seu marit i fills, qui no l’acompanyaven en els seus ideals republicans. Constance, per la seva part, aprofundeix el seu compromís polític unint-se a la Irish Women’s Franchise League i a diverses organitzacions sindicals, on juntament a Hanna Sheehy Skefington, Helena Molony, Kathleen Clarke i les germanes Giffor organitzaren menjadors per als nins dels obrers Dublinesos, terriblement afectats per la desnutrició i la misèria en aquests anys.
La tensió social desencadena la llarga vaga general de 1913 (el Lockout de Dublín). Constance s’uneix als líders sindicals Jim Larkin i James Connoly, amb qui mantenia una profunda amistat. Ambdues relacions la converteixen en una socialista convençuda, que arriba a afirmar: “el nacionalisme per si mateix no és la resposta (com a via de solució als problemes de la classe obrera irlandesa), dons les mateixes condicions existeixen a Anglaterra, encara que molt manco esteses. El socialisme, en canvi, al promoure la igualtat absoluta va de la ma tant de les exigències del moviment obrer com amb les qüestions de l’alliberament femení”
Constance Markievizc amb l’uniforme de Cumann na mBan.
Com a resultat dels enfrontaments ocorreguts entre els obrers i els patrons en el Lockout, al 1914 neix l’Exèrcit Ciutadà Irlandès (Irish Citizen Army, ICA) com a força armaa defensora dels drets dels treballadors. Constance fou la seva tresorer. Aquest mateix any funa Cumann na mBan (Lliga de Dones), entitat única en la que s’integrarien tant Inghinidhe na hÉireann com les dones que havien decidit donar suport a l’organització armada republicana, els Voluntaris Irlandesos (Óglaigh na hÉireann).
(Continua...)

23 d’abr. 2013

Sant Jordi 2013

Avui, 23 d'Abril, dia de sant Jordi, dia del llibre, dia de la rosa, dia de la cultura.

M'agradaria mostrar-vos les eleccions que he fet jo per el dia d'avui, no és que siguin massa cosa, però són els llibres que jo recomano:


Història de la bibliotecària del camp de concentració i extermini d'Auschwitz- Birkenau. Una jove encarregada de custodiar la petita biblioteca clandestina del camp, conformada per 8 llibres, però vuit libres que van donar vida  al mig miler de nins que viuen al camp.


Monòleg que l'actor Toni Gomila (Manacor, 1973) ha estat representant, i representa, per tot el territori, que ens parla de costums i tradicions, malauradament cada cop més oblidades, però que són una senya d'identitat de tot un poble.


Novel·la que he firat a la meva biblioteca, però que m'ha semblat molt interessant. Ens explica com va ser la fundació del monestir de Montserrat. Un llibre que ens parla d'un moment molt desconegut de la història de Catalunya, però a la vegada molt important en el seu desenvolupament posterior.


Els dos darrers exemplars de la saga de còmic Fábulas, saga basada en l'existència i convivència amb nosaltres els éssers dels contes, com ara puguin ser Blanca-neus, el príncep blau o Jack de les mongetes màgiques.

Finalment m'agradaria acabar aquest post desitjant-vos a tots un Sant Jordi i animant-vos a que comenteu quins llibres heu firat vosaltres o us han regalat i també presentant una cançó, de Cesk Freixas, titulada Imparables i que ens anima a seguir endavant en la lluita per a defensar allò que es nostre!


16 d’abr. 2013

Irlanda, 1916

Avui m'agradaria parlar d'un tema que m'interessa molt, o més ben dit m'apassiona, que és el conflicte d'Irlanda.
Però avui m'agradaria parlar de l'alçament de Pasqua del 1916 (Éirí Amach na Cásca en irlandès), que es produí entre els dies 24 i 30 d'abril  i del que d'aquí a una setmana en farà 97 anys. Amb aquest alçament es pretenia proclamar una república irlandesa independent del Regne Unit, però aquest fou un alçament amb més caire sentimental i romàntic que real, degut a que les milícies nacionalistes irlandeses (Exèrcit ciutadà irlandès, Voluntaris irlandesos, Germandat republicana irlandesa, Na Fianna Éireann, i Cumann na mBan) no tenien un suport majoritari ni real dins la població irlandesa. Foren al voltant de 1250 homes i dones els que ocuparen diferents llocs de la ciutat, tal com es veu reflectit al mapa adjunt, sent el més important i emblemàtic l'Oficina central de correus, símbol de la dominació anglesa a Dublín.

Llocs ocupats a l'alçament de Pasqua de 1916 a Dublín
http://www.nli.ie/1916/map.html
El Govern provisional, constituït per set homes i encapçalat pel poeta Pádraig (Patrick) Pearse proclamen la República Irlandesa.



Però quina diferència hi ha entre aquest alçament i els anteriors que s'havien produït a l'illa? Bàsicament fou la forta repressió que es produí per part del govern de Londres, amb l'execució de tots els homes que encapçalaren la revolta i una forta repressió contra els altres membres i organitzacions, que provocà que la majoria social que fins al moment no els havia donat suport comencés a simpatitzar amb el Sinn Féin i que a les eleccions de 1918 obtingués una majoria de vots a l'illa, un 70%, però els diputats elegits rebutgen entrar a formar part del parlament de Westminster i es constitueixen en el primer Dáil Éireann (Parlament Irlandès).

A primera línia, d'esquerra a dreta: Laurence Ginnell, Michael Collins, Cathal Brugha, Arthur Griffith, Eamon de Valera, Count Plunkett, Eoin MacNeill, W.T. Cosgrave y Kevin O'Higgins. (Primera Dáil, 21/01/1919).
Poc després la repressió portà a la Guerra de independència que s'inicià al 1919 i s'estengué fins al 1921 amb la firma del tractat angloirlandès que dividia l'illa en dues meitats, el sud que constituiria un estat lliure format pels 26 comptats del sud, est i oest i els 6 comptats del nord que constituirien una província britànica. això conduí a una guerra civil entre els afins i els detractors del tractat, però poc a poc es va anar consolidant el camí cap a la independència que s'aconseguí al 1948 amb la constitució de la República.

M'agradaria acabar aquesta entrada amb la Cançó del solat, himne d'Irlanda, d'on en podreu trobar la traucció al castellà i una petita explicació de la seva història en aquest enllaç.



Fonts per a aquesta entrada:

Innisfree
1916 en español

10 d’abr. 2013

Comencem pel principi

Iniciar un blog no es senzill, i més quan és un blog de caràcter generalista i interdisciplinari com és aquest. A més es dona la circumstància que aquesta setmana ha estat bastant moguda en molts d'aspectes, i no sabria quin d'ells és el més important. La mort de Margaret Tatcher, la de José Luís Sampedro, la de Bigas Luna que estava a punt d'iniciar el rodatge de la pel·lícula basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

També la notícia de que el govern de Bauzá pretén per al curs que ve gastar 70000€ en educació.... o més ben dit en dividir als nostres infants segons la modalitat del català que parlin (mallorquí, menorquí....), on jo hem demano: i el pollencí, el solleric, el ciutadellenc... també tindran el seu propi llibre?
O la notícia que acaba d'aparèixer sobre l'ús del català a les aules, on un sol alumne que ho demani obligaria a introduir el castellà a les aules.
Fins i tot podria divagar sobre l'avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, la qual faria desaparèixer el sistema actual de serveis socials d'atenció primària.

Però he resolt començar amb un poema que he escoltat aquest matí a la radio i que m'ha deixat un poc tocada. El poema es titula "Ya no" i és de la poetessa Idea Valariño, Uruguaiana de la generació del 45 que escrigué aquest poema que dedicà a Juan Carlos Onetti quan va acabar la seva relació, però amb posterioritat llevà la dedicatòria, cosa que va saber molt de greu a Onetti.

Idea Valariño


YA NO

Ya no será, 
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú. 
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.