23 d’abr. 2013

Sant Jordi 2013

Avui, 23 d'Abril, dia de sant Jordi, dia del llibre, dia de la rosa, dia de la cultura.

M'agradaria mostrar-vos les eleccions que he fet jo per el dia d'avui, no és que siguin massa cosa, però són els llibres que jo recomano:


Història de la bibliotecària del camp de concentració i extermini d'Auschwitz- Birkenau. Una jove encarregada de custodiar la petita biblioteca clandestina del camp, conformada per 8 llibres, però vuit libres que van donar vida  al mig miler de nins que viuen al camp.


Monòleg que l'actor Toni Gomila (Manacor, 1973) ha estat representant, i representa, per tot el territori, que ens parla de costums i tradicions, malauradament cada cop més oblidades, però que són una senya d'identitat de tot un poble.


Novel·la que he firat a la meva biblioteca, però que m'ha semblat molt interessant. Ens explica com va ser la fundació del monestir de Montserrat. Un llibre que ens parla d'un moment molt desconegut de la història de Catalunya, però a la vegada molt important en el seu desenvolupament posterior.


Els dos darrers exemplars de la saga de còmic Fábulas, saga basada en l'existència i convivència amb nosaltres els éssers dels contes, com ara puguin ser Blanca-neus, el príncep blau o Jack de les mongetes màgiques.

Finalment m'agradaria acabar aquest post desitjant-vos a tots un Sant Jordi i animant-vos a que comenteu quins llibres heu firat vosaltres o us han regalat i també presentant una cançó, de Cesk Freixas, titulada Imparables i que ens anima a seguir endavant en la lluita per a defensar allò que es nostre!


16 d’abr. 2013

Irlanda, 1916

Avui m'agradaria parlar d'un tema que m'interessa molt, o més ben dit m'apassiona, que és el conflicte d'Irlanda.
Però avui m'agradaria parlar de l'alçament de Pasqua del 1916 (Éirí Amach na Cásca en irlandès), que es produí entre els dies 24 i 30 d'abril  i del que d'aquí a una setmana en farà 97 anys. Amb aquest alçament es pretenia proclamar una república irlandesa independent del Regne Unit, però aquest fou un alçament amb més caire sentimental i romàntic que real, degut a que les milícies nacionalistes irlandeses (Exèrcit ciutadà irlandès, Voluntaris irlandesos, Germandat republicana irlandesa, Na Fianna Éireann, i Cumann na mBan) no tenien un suport majoritari ni real dins la població irlandesa. Foren al voltant de 1250 homes i dones els que ocuparen diferents llocs de la ciutat, tal com es veu reflectit al mapa adjunt, sent el més important i emblemàtic l'Oficina central de correus, símbol de la dominació anglesa a Dublín.

Llocs ocupats a l'alçament de Pasqua de 1916 a Dublín
http://www.nli.ie/1916/map.html
El Govern provisional, constituït per set homes i encapçalat pel poeta Pádraig (Patrick) Pearse proclamen la República Irlandesa.



Però quina diferència hi ha entre aquest alçament i els anteriors que s'havien produït a l'illa? Bàsicament fou la forta repressió que es produí per part del govern de Londres, amb l'execució de tots els homes que encapçalaren la revolta i una forta repressió contra els altres membres i organitzacions, que provocà que la majoria social que fins al moment no els havia donat suport comencés a simpatitzar amb el Sinn Féin i que a les eleccions de 1918 obtingués una majoria de vots a l'illa, un 70%, però els diputats elegits rebutgen entrar a formar part del parlament de Westminster i es constitueixen en el primer Dáil Éireann (Parlament Irlandès).

A primera línia, d'esquerra a dreta: Laurence Ginnell, Michael Collins, Cathal Brugha, Arthur Griffith, Eamon de Valera, Count Plunkett, Eoin MacNeill, W.T. Cosgrave y Kevin O'Higgins. (Primera Dáil, 21/01/1919).
Poc després la repressió portà a la Guerra de independència que s'inicià al 1919 i s'estengué fins al 1921 amb la firma del tractat angloirlandès que dividia l'illa en dues meitats, el sud que constituiria un estat lliure format pels 26 comptats del sud, est i oest i els 6 comptats del nord que constituirien una província britànica. això conduí a una guerra civil entre els afins i els detractors del tractat, però poc a poc es va anar consolidant el camí cap a la independència que s'aconseguí al 1948 amb la constitució de la República.

M'agradaria acabar aquesta entrada amb la Cançó del solat, himne d'Irlanda, d'on en podreu trobar la traucció al castellà i una petita explicació de la seva història en aquest enllaç.



Fonts per a aquesta entrada:

Innisfree
1916 en español

10 d’abr. 2013

Comencem pel principi

Iniciar un blog no es senzill, i més quan és un blog de caràcter generalista i interdisciplinari com és aquest. A més es dona la circumstància que aquesta setmana ha estat bastant moguda en molts d'aspectes, i no sabria quin d'ells és el més important. La mort de Margaret Tatcher, la de José Luís Sampedro, la de Bigas Luna que estava a punt d'iniciar el rodatge de la pel·lícula basada en la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

També la notícia de que el govern de Bauzá pretén per al curs que ve gastar 70000€ en educació.... o més ben dit en dividir als nostres infants segons la modalitat del català que parlin (mallorquí, menorquí....), on jo hem demano: i el pollencí, el solleric, el ciutadellenc... també tindran el seu propi llibre?
O la notícia que acaba d'aparèixer sobre l'ús del català a les aules, on un sol alumne que ho demani obligaria a introduir el castellà a les aules.
Fins i tot podria divagar sobre l'avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, la qual faria desaparèixer el sistema actual de serveis socials d'atenció primària.

Però he resolt començar amb un poema que he escoltat aquest matí a la radio i que m'ha deixat un poc tocada. El poema es titula "Ya no" i és de la poetessa Idea Valariño, Uruguaiana de la generació del 45 que escrigué aquest poema que dedicà a Juan Carlos Onetti quan va acabar la seva relació, però amb posterioritat llevà la dedicatòria, cosa que va saber molt de greu a Onetti.

Idea Valariño


YA NO

Ya no será, 
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú. 
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.